PROJECTE STOLPERSTEINE / PEDRES DE LA MEMÒRIA
PROJECTE STOLPERSTEINE
A la ciutat alemanya de Colònia, el desembre de 1992, arran del cinquanta aniversari del decret nazi de deportació dels “gitanos” ordenat per Himmler, es va inaugurar una placa homenatge a les prop de 1.000 persones de l'ètnia gitana anomenada Roma i Sinti que havien residit a Colònia i que van ser detingudes i deportades pels nazis quan aquests van arribar al poder. Els Roma i els Sinti eren considerats pels nazis com “anti-socials” junt a les prostitutes, homosexuals i alcohòlics, classificant-los com a “minories racialment inferiors”. Es calcula que els nazis van assassinar entre 200.000 i 500.000 Roma i Sinti.
L'artista alemany Gunter Demnig va ser l'encarregat de desenvolupar el projecte que constava d'una placa amb la inscripció de les primeres línies del decret de deportació dels nazis.
Demnig, que va quedar profundament impactat per l’historia, es va voler informar més sobre els fets descrits, tant en arxius com a través de testimonis, i va donar especial importància a localitzar l'última residència voluntària que a la ciutat va tenir cadascun dels prop de 1.000 deportats de Colònia. Durant el procés de recerca, parlant amb els veïns, s’adonà que molts d'ells no coneixien els fets descrits, ni tan sols els noms de les víctimes deportades, quan en realitat havien estat les seves veïnes i format part de la seva comunitat, per això mateix va decidir retornar-les al lloc d'on mai havien hagut de desaparèixer: els seus últims domicilis coneguts o, si no es coneixia, el seu lloc de treball o de desaparició.
Va pensar que es podien realitzar peces d'homenatge i recordatori en forma de llamborda, proveint-les d'una placa i un text identificatiu per inserir-les en el paviment dels carrers, i així, d’alguna manera, integrar les víctimes al paisatge quotidià i a l’historia dels seus pobles. Va arribar a la convicció que era possible recordar, no només a un grup concret de víctimes a un monument situat a un mateix lloc, sinó que podia fer-se amb una peça artística personalitzada per a cadascuna de les víctimes del nazisme, i situar-la en els llocs on per última vegada haguessin residit voluntàriament, una llamborda feta a mà amb una placa de llautó i la inscripció “aquí va viure, aquí va treballar, aquí va triar la mort” (moltes es van suïcidar des de les seves cases abans de la detenció), seguit dels seus noms, data de naixement, de deportació o de mort.
A partir de llavors, l'artista alemany va desenvolupar el projecte Stolpersteine (paraula alemanya que significa una pedra en el camí que pot fer ensopegar).
Al col·locar el nom d'una sola persona sobre una pedra es fa més visible i personal la tragèdia. Treure de l'anonimat milers d'històries, pot ser tan o més impactant que si es fa un gran monument per a moltes, alhora que resulta més econòmic.
L'any 1994 Demnig havia construït en el seu taller 250 peces que van ser exposades a l'església de Sant Antonio a Colònia. El 4 de gener de 1995, sense tenir permís de l'Ajuntament, va col·locar a les voreres, enfront de les cases de les víctimes o dels seus llocs de treball, les primeres. Al juliol de 1997 l'administració de la localitat de Salzburg (Àustria) li va permetre col·locar legalment les seves dues primeres peces dedicades a Testimonis de Jehová repressaliats a la ciutat. Però va haver d'esperar fins a l'any 2000 per rebre el permís de l'administració de Colònia per col·locar allà totes les que per a aquesta ciutat havia projectat feia anys. A partir d'aquest moment, en els anys successius, el projecte va prendre força, va ser difós àmpliament, adquirint gran importància, i es va convertir en el monument recordatori més descentralitzat del món.
Actualment hi ha més de 60.000 llambordes a més de 1.800 ciutats d’arreu d'Europa amb la inscripció dels noms de les víctimes del nazisme.
Per a la realització del projecte va ser fonamental la recerca i els testimonis, i els familiars de les víctimes van ser de vital importància per la recopilació de documentació, també la que els nazis van elaborar per a la deportació. Encara que la informació requerida tractava només de conèixer els noms, residències, dates de naixement i mort, va ser necessari acudir als arxius: al registre de la propietat, habitatge, padró, naixement o mort o aquells que haguessin estat creats per a la recerca de les greus violacions dels drets humans que van cometre els nazis.
També van ser consultats els arxius locals i els de societats històriques, de sindicats i esglésies i d'organitzacions socials de víctimes: Romaníes i Sinti, homosexuals, testimonis de Jehová, arxius d'hospitals que poguessin tenir informació referent a l'eutanàsia aplicada pels nazis. Cal ressenyar en aquest sentit la importància de dades noves aportades per familiars de les víctimes, creant alhora nous registres i la col·laboració fonamental del banc de dades del Monument Ayd Vashem a Jerusalem.
Tots ells han contribuït de forma essencial al desenvolupament del projecte i ho segueixen fent, entenent que no és un projecte tancat sinó que està en constant evolució, i crea sinèrgies paral·leles als objectius de la seva creació, com és el cas del documental Stolperstein, de la cineasta Doerte Franke o, a Espanya, el llibre Silencis. República, guerra Civil i Repressió Franquista a Navas”, primer municipi a l’Estat espanyol que va impulsar l'Ajuntament de Navas (Catalunya), al col·locar cinc llambordes Stolpersteine per a cinc republicans catalans que van ser deportats pels nazis al camp de concentració de Mauthaussen durant la segona guerra mundial.
El projecte Stolpersteine aconsegueix que a cada indret on es sol·licita, necessàriament s'obri una recerca que dóna a conèixer la veritat i també el descobriment de noves dades que amplien els arxius. A més, compleix objectius i funcions importants per a la defensa dels drets humans: la difusió, la pedagogia, els arxius i l'ús d'aquests per a projectes artístics, a més de la denúncia pública i l'homenatge a les víctimes, i d'alguna manera, potser sense pretendre-ho, crea un arxiu de registres, en aquest cas de drets humans obert a tothom a una exposició permanent als carrers i places dels pobles. És l'únic arxiu al món a un espai públic i dispersat per tota Europa, que documenta els crims contra la humanitat del nazisme, els primers que van ser jutjats com a tals i que segueixen en l'actualitat, després de més de 70 anys dels fets, despertant l'interès i la creació d'iniciatives artístiques com la descrita.
|
Exemplar de Pedra Stolpersteine daurada, dedicat a les víctimes del nazisme. Col·locada a Palma. Autor: Gunter Demnig, per a l'Ajuntament de Palma. |
Exemplar de Pedra Stolpersteine platejada (Pedra de la Memòria), dedicat a les víctimes del franquisme. Col·locada a Palma. Autor: Gunter Demnig, per al Consell de Mallorca. |
LES PRIMERES STOLPERSTEINE A LES ILLES BALEARS
Les primereres llambordes daurades en ocasió a les víctimes a camps de concentració nazi arribaren a les Illes Balears de la mà de la col·laboració entre el col·legi de Monti-sion i l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística de l'Ajuntament de Palma.
D'aquesta manera, l'artista alemany començà a col·locar les Stolpersteine el 18 de desembre de 2018 a Palma. Foren 14 les primeres llambordes que es col·locaren als carrers de diferents barriades de Ciutat i els homenatjats foren Miquel Navarro (la Vileta), José M. Aguirre Salaberria (Son Roca), Jaume Rebassa -adalt a la fotografia- (Son Espanyolet), Rafel Xamena ( es Jonquet), Josep Marí Juan (Puig de Sant Pere), Eugenio Balduz Asensio (Sant Jordi), Josep Roy Ribas (Centre Històric), Antoni Ensenyat, Manuel Molina Martí, Pere Mayol Martorell, Gabriel Mora Mas, M. Oliver Socias, Paqual Mora Bellafont i Guillem Torrens Sastre (Ciutat).
D'altra banda, a Ciutadella, Menorca, i de la mà de la Confederació General del Treball (CGT), Günter Demnig col·locà tres llambordes daurades a les víctimes del nazisme, Josep Caules, Ignasi Moll i Manuel Marquès.
LES STOLPERSTEINE A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME:
LES PEDRES DE LA MEMÒRIA.
L’Associació Memòria de Mallorca, des de fa anys reivindica que en el projecte s’haurien d’incorporar també les víctimes del franquisme, de la mateixa manera que ho està a les víctimes de l’Itàlia feixista, no només perquè la doctrina franquista ideològicament parteix del feixisme dels anys 30 estès per Europa, sinó també per la implicació i intervenció de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista a la guerra civil espanyola al costat dels colpistes, i la de l’Espanya de Franco, durant la segona guerra mundial, al costat de Hitler i Mussolini, fets demostrats i que corroborà inclòs el Consell Europeu amb la resolució número 39 de 1946, en la uqal indica clarament l’origen feixista del règim franquista i la relació d’aquest amb Hitler i Mussolini:
a) En origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim de Franco és un règim de caràcter feixista, establert en gran part gràcies a l'ajuda rebuda de l'Alemanya nazi d'Hitler i de la Itàlia feixista de Mussolini.
b) Durant la perllongada lluita de les Nacions Unides contra Hitler i Mussolini, Franco, malgrat les contínues protestes dels aliats, ajudà considerablement a les potències enemigues. Primer, per exemple, de 1941 a 1945, la Divisió d'Infanteria de la “Legión Azul”, la Legió espanyola de Voluntaris i l'esquadrilla àrea Salvador, van lluitar al front oriental contra la Rússia soviètica. Segon, a l'estiu de 1940, Espanya es va apoderar de Tànger, una clara violació de l'estatut internacional, i, a causa que Espanya mantenia un important exèrcit al Marroc espanyol, gran quantitat de tropes aliades va quedar immobilitzada a l'Àfrica del Nord.
c) Proves incontrovertibles demostren que Franco va ser, amb Hitler i Mussolini, part culpable de la conspiració de guerra contra aquells països que finalment en el transcurs de la guerra mundial van formar el conjunt de les Nacions unides.
Si bé és cert que el projecte Stolperstein havia començant com a homenatge a un grup de víctimes definit, las víctimes deportades Roma i Sinti, al llarg del temps s’obria a altres tipologies i altres col·lectius de víctimes: les del feixisme de Mussolini, als republicans espanyols als camps nazis, a les de l’holocaust jueu, a homosexuals a camps d’extermini i a un llarg etcètera.
Per tot això, Memòria de Mallorca, tot i a assegurar-se que el projecte no incloïa a les víctimes directes del franquisme a territori espanyol, es va posar en contacte amb la fundació que presideix actualment l’escultor i li va proposar amb aquests arguments que s’obrís a les víctimes del franquisme, pot ser abans ningú ho havia fet, no ho sabem, però el cert és que finalment, des del departament internacional Stolperstein, després de varies reunions, se’ls notificà per escrit la confirmació d’obrir el projecte a les víctimes del franquisme.
A partir d’aquí, Memòria de Mallorca, va començar a treballar el projecte. Per començar pensaren que estaria bé fer-ho amb les víctimes assassinades que eren representants dels pobles de Mallorca: els batles republicans assassinats a l’illa, obrint així la porta a que els actuals ajuntaments ho poguessin fer en el futur a altres col·lectius de víctimes del seu municipi, i també a altres ajuntaments, i cercant també la implicació de les institucions publiques com a garants de la preservació i difusió de la memòria de les víctimes del feixisme.
El Consell de Mallorca, atès que és la institució que representa i manté les relacions amb els ajuntaments de l’illa, assumí fer-se càrrec del cost de les plaques i de l’organització. Aquesta organització es treballà des de la Conselleria de Presidència i Participació Ciutadana a través de la Direcció Insular de Presidència i Relacions Institucionals. Des de la institució volgueren també incloure al president republicà de la diputació provincial de les Illes Balears al 1936, que fou també assassinat.